Estar sense tu

Què impedeix que estem junts? estem a milers de kilòmetres…jo no sóc lliure, però sé que m’estimes, encara que ho diguis entre línies, sé que entre tots dos encara hi ha foc, un foc que encara que passin els anys no vol apagar-se, encara que passin els anys ens busquem, els nostres cossos funcionen com imans quan estem a prop, sense que ni tu ni jo puguem fer res per a evitar-ho.  Sé que ets part del passat i tu dius que aquest està tornant i jo en certa manera també ho veig, però s’ha d’ignorar; no vull fer mal a la gent que estimo, malgrat que des que varem tornar a veure’ns això és una cosa que ja no està a les nostres mans i que es percep inevitable…

I sent realista, sé que morirem sense tornar a tocar-nos, a fer-nos una abraçada, un petó. Viurem les nostres vides separats tenint-nos sempre amagats dins el cor, pensant com hauria sigut la nostra vida junts, les nostres nits, els nostres fills. I això, m’angoixa, només viurem una vegada! per què no podem viure la nostra història d’una vegada per totes? sempre serem un assumpte pendent per a tots dos, serem fantasmes que apareixeran als nostres somnis, a les melodies de cançons i als aromes de temps passats.

I si ho deixo tot? pero es que, certament, no m’agrada res de tu, ets el prototip de persona amb la qual no hi voldria estar mai i tot i així no te’n vas de mi. I si fóssim feliços junts? No potser…aleshores tot s’espatllaria, deixaries de ser aquesta persona tan important a la meva vida, no et recordaria com et recordo ara, amb tant amor i tant odi, amb la mirada d’una nena innocent, no series ja la barreja entre dolor i plaer, ja no series la meva petita història, ja no series impossible d’aconseguir.

Qkraxa.